Aquest Primer de Maig commemorem dues fites històriques en la lluita pels drets laborals. D’una banda, la creació fa 100 anys de l’Organització Internacional del Treball (OIT), com a part del Tractat de Versalles que va posar fi a la Primera Guerra Mundial i sota la convicció que la justícia
social i el treball digne són dos dels pilars necessaris per a la pau. D’altra banda, el 3 d’abril també es va complir el centenari de l’aprovació del decret que fixava la jornada laboral de vuit hores a l’Estat espanyol, com a conseqüència de la vaga dels treballadors i les treballadores de La Canadenca a Barcelona, liderats per la CNT i Salvador Seguí, el ‹noi del sucre›, una de les primeres grans victòries de la classe treballadora organitzada.
La història ens recorda que les conquestes socials no han vingut mai soles, que només s’aconsegueixen amb la reivindicació i la unió dels treballadors i les treballadores, i que la lluita ha de ser permanent per defensar els drets
assolits -sempre en perill- i per combatre les noves situacions de desigualtat i de precarietat laboral.
El treball crea la riquesa. Les treballadores i els treballadors creem molta riquesa que no ens quedem. D’altres l’acumulen i se la gasten.
A Catalunya, hi ha més de 10 anys de diferència en l’esperança de vida entre les persones amb rendes més altes i les persones amb rendes més baixes. No és just.
A Catalunya, hi ha un 23,4% de bretxa salarial anual entre les dones i els homes. Les treballadores de la llar segueixen sense tenir tots els drets laborals reconeguts i el govern no ha ratificat el conveni 189 de l’OIT. No és just.
Malgrat el creixement de l’economia per sobre del 2% per any durant 5 anys consecutius, el 27,7% de les nenes i els nens estan per sota del llindar de la pobresa. Hi ha prop de 400.000 persones que tenen feina, i així i tot són pobres. Unes altres 400.000 estan a l’atur i
d’elles el 65% cobra una prestació màxima de 430 euros, o no cobren res. No és just.
Mentre els beneficis empresarials creixen el conjunt dels salaris ha baixat un 5,6% i les pensions un 9,4%. No és just.
Els contractes són cada vegada de més curta durada, fins al punt que una tercera part tenen una durada inferior a una setmana. Cada vegada hi ha més contractes a temps parcial involuntaris, al mateix temps que creixen les hores extres i, encara pitjor, les hores extres no pagades.
Amb les hores extres treballades a Catalunya durant el 2018 s’haurien pogut fer 26.000 contractes a temps complet. No és just.
A Catalunya any rere any moltes persones perden la vida pel sol fet d’intentar guanyar-se-la. L’any 2018, 82 persones han perdut la vida a la feina a Catalunya. No és just.
El treball precari ja és pràcticament l’única forma d’entrar al mercat laboral per al jovent o per qui ha quedat un temps a l’atur. És el present i el futur del treball que volen les empreses insolidàries, i no és just.
A Catalunya, gairebé 75.000 persones en situació de dependència que tenen reconegut el dret a rebre prestacions i/o serveis del sistema, no estan sent ateses i estan esperant que se’ls assigni una prestació o servei. Moltes d’aquestes persones moriran abans de poder exercir el seu dret reconegut. No és just.
+DRETS
+IGUALTAT
+COHESIÓ
– Manifestació a Barcelona: 11.30 hores, Ronda Sant Pere/Passeig de Gràcia
– Manifestació a Tarragona: 12.00 hores, plaça Imperial Tarraco
– Manifestació a Lleida: 12.00 hores, plaça del Treball
– Manifestació a Girona: 12.00 hores, plaça de la Independència
– Manifestació a Terrassa: 11.00 hores, plaça de Lluís Companys
– Manifestació a Tortosa: 12.00 hores, plaça del Carrilet
– Concentració a Igualada: 12.00 hores, passeig Verdaguer/carrer Sant Magí. Després vermut al parc de l’Enxub.
